Ada_Zangemann-ca_valencia.txt

# SPDX-FileCopyrightText: 2022 Matthias Kirschner
#
# SPDX-License-Identifier: CC-BY-SA-4.0

ADA & ZANGEMANN

Copyright © 2022-2023 Matthias Kirschner i Sandra Brandstätter.
Aquesta obra es troba sota la llicència «Creative Commons 
Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional».
Per a veure una còpia d’aquesta llicència, visiteu 
http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.ca o envieu una carta 
a Creative Commons, PO Box 1866, Mountain View, CA 94042, USA.

Aquest llibre de Matthias Kirschner (autor) i Sandra Brandstätter 
(iŀlustradora) es troba sota la llicència de cultura lliure Creative 
Commons CC-BY-SA.

**Sou lliure** de compartir, copiar i redistribuir el material en 
qualsevol mitjà i format. **Sou lliure** d’adaptar, remesclar, 
transformar i crear a partir del material per a qualsevol finalitat, 
fins i tot comercial. **Heu de** reconèixer l’autoria de manera 
apropiada, proporcionar un enllaç a la llicència i indicar si heu fet 
algun canvi. **Podeu** fer‐ho de qualsevol manera raonable, però no 
d’una manera que suggerisca que el llicenciador us dona suport o 
patrocina l’ús que en feu. Si remescleu, transformeu o creeu a partir 
del material, heu de difondre les vostres creacions amb la mateixa 
llicència que l’obra original. (Açò és un resum per a humans —i no un 
substitut— del [codi legal de CC-BY-SA 
4.0](https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/en/legalcode).)

A més a més, per a les versions remesclades (obres derivades), els 
llicenciadors vos demanen no modificar els agraïments personals de 
l’autor ni les biografies resumides de l’autor i la iŀlustradora; 
altrament, elimineu completament aquestes parts de la versió 
remesclada.

La publicació sota aquesta llicència de cultura lliure ha sigut possible 
gràcies al gran recolzament de dpunkt.verlag GmbH / O'Reilly per al 
llibre en alemany, i de No Starch Press per al llibre en anglés. 
Malauradament, les llicències Creative Commons encara són excepcionals 
en els llibres publicats comercialment, i les editorials sovint les 
consideren revolucionàries i arriscades.

**Moltíssimes gràcies** a **dpunkt.verlag** i **No Starch Press** per 
comprendre els valors de la llibertat del programari, prendre’s el temps 
de discutir i entendre els avantatges de les llicències de cultura 
lliures, i pel gran recolzament en publicar aquest llibre sota 
condicions que respecten els valors de la FSFE.

**Lliure com en «llibertat», no com en «barra lliure»**

El programari lliure té a veure amb les llibertats que rebeu amb ell, i 
no amb el seu preu. Igualment, publicar un llibre sota una llicència de 
cultura lliure no vos atorga el dret a obtenir una còpia gratuïta del 
llibre físic o electrònic. Significa que rebeu els drets descrits a 
dalt, que permeten a la societat continuar beneficiant‐se’n, com tota 
cultura hauria de fer.

Vos animem a recolzar les i els autors, editors, i altres persones 
involucrades en la creació de cultura sota llicències lliures — **també 
econòmicament mitjançant compres o 
[donatius](https://fsfe.org/donate)**. La societat hauria de recolzar 
les persones que respecten els drets de les altres.

####

Matthias Kirschner
  Sandra Brandstätter

ADA &
ZANGEMANN

Un conte sobre programari, monopatins i gelat de mora roja

####

Aquesta és una traducció no oficial de la versió en anglés del llibre 
«Ada & Zangemann – Ein Märchen über Software, Skateboards und 
Himbeereis» escrit per Matthias Kirschner, i iŀlustrat per Sandra 
Brandstätter, sota la llicència «Creative Commons 
Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional (CC BY-SA 4.0)».

####

Hi havia una volta una xiqueta que es deia Ada. La seua família era tan 
pobra que tots els seus estalvis cabien en una caixa de galletes. No 
tenien prou diners per a viure en una casa en condicions. En comptes d’això,
Ada vivia amb sa mare i el seu germà menut, Alan, en una cabanya prop d'un
abocador de ferralla vora la ciutat.

**

Molt lluny, a l’altra banda de la ciutat, vivia un inventor famós 
anomenat Zangemann. Era immensament ric. No hi havia full de paper al 
món prou gran per a mostrar el seu balanç bancari amb tots els seus 
números i zeros.

Vivia en una casa enorme amb una piscina i un tobogan,
moltes escales i torres, centenars de finestres i tantes habitacions
que sovint ell mateix s’hi perdia. La mansió de Zangemann es trobava al 
cim d’un puig des d'on podia veure la ciutat sencera.

####

Els ordinadors havien fascinat Zangemann des de menut. Quan era jove, 
els ordinadors eren màquines enormes amb molts cables i ventiladors 
escandalosos. A l’escola, el petit Zangemann solia somniar amb totes les 
coses que podria fer amb ordinadors si foren només un poc més menuts —prou
menuts com per a ficar‐los en altres coses divertides. Sabia què
faria. Primer, ficaria un ordinador en el seu monopatí perquè fera sons
divertits quan el muntara —potser una sirena de bombers o el so d’un 
coet que s’enlaira. Després, usaria un ordinador per a inventar màquines
de fer gelat! L’ordinador mesclaria els sabors més bons i inclús vendria 
gelats. Hi hauria màquines en cada cantó dels carrers i podria prendre
gelat del seu sabor preferit sempre que li abellira, i tant com en 
volguera. A més a més, crearia un robot de neteja i una màquina per a
ordenar blocs i, així, la seua habitació sempre estaria neta i ordenada.
Zangemann tenia grans idees com eixes cada dia; no podia pensar en una
altra cosa.

Amb el pas dels anys, Zangemann es va anar fent més gran i els ordinadors
cada cop més menuts. De fet, quan acabà l’escola, eren tan menuts que cabien en
la seua butxaca. Els més menuts inclús cabien en la punta del seu dit.

NOTA: Repeteix menuts molt. Podem canviar per petit, minúscul, ...

**

####

«Per fi puc convertir totes les meues idees en realitat!» exclamà 
Zangemann, i es posà a treballar tot seguit. Va trobar formes de ficar 
els ordinadors xicotets en objectes de tota mena per a fer‐les encara més
divertits i útils i llavors vendre'ls.

Els seus invents encantaven a grans i menuts. Tots els xiquets i 
xiquetes volien tenir un dels seus monopatins —tots incloent els sons 
més nous per a presumir davant dels amics a l’escola. També els 
fascinava l’altaveu, inventat per Zangemann, que podia tocar
qualsevol cançó que li demanares al moment. I, per descomptat, a tothom li
encantava el gelat servit cada vesprada de forma automàtica i
superdeliciosa per la Màquina de Gelats Original de Zangemann. Tot allò 
semblava màgia, però el secret era simple: els ordinadors xicotets que
Zangemann ficava en les seues màquines ho feien possible.

**

Aquests invents eren molt populars a l’escola d’Ada, i molts dels seus 
amics muntaven els monopatins genials per tot arreu. Ada es posava
trista sovint, perquè sa mare no podia comprar‐li cap d’aquelles coses 
fantàstiques: ni monopatí, ni altaveu, ni gelat.

Per sort, Ada vivia al costat de l’abocador de ferralla. Hi havia molts 
aparells trencats i peces rovellades que podia ajuntar per a crear noves 
coses genials, com una carreta que ella i Alan conduïen corrent muntanya 
avall, un molí de vent, i monstres esgarrifosos de ferralla contra els 
quals lluitaven junts. Ada també hi trobava molts objectes útils —un 
telèfon mòbil, per exemple. Tenia la pantalla partida, però ella podia 
reparar‐la, i tot i que internet no arribava a l’abocador, podia 
trobar‐hi accés en altres llocs.

Ada es divertia tant fent experiments a l’abocador i reparant coses 
trencades, que va oblidar completament els monopatins i el gelat.

####

Com que tothom comprava els seus invents, ben aviat Zangemann esdevingué 
la persona més rica de tot el món. Amb tot els seus diners, va comprar 
un enorme ordinador d’or amb un teclat fet de joies i el va instaŀlar a
l’habitació més gran de la seua mansió. Des d’allà, per internet, podia 
controlar tots els ordinadors xicotets dels seus invents.

Només havia de polsar la tecla que tocava de l’ordinador d’or i, de cop
i volta, totes les màquines de gelat de la ciutat només dispensaven gelat
de vainilla. Si Zangemann volia que la gent menjara gelat de xocolate, 
polsava la tecla del gelat de xocolate. Si ordenava que fora gelat de 
llima, les màquines només feien gelat de llima. A Zangemann li 
encantaven els seus invents i li emocionava com de meravellosament bé 
funcionaven les seues màquines. A voltes la gent es sentia decebuda 
perquè el seu gelat favorit no estava disponible, però què podien fer? 
Al cap i a la fi, hi havia gelat a cada cantonada.

**

Zangeman es divertia molt polsant les tecles brillants i veient com la 
gent menjava gelat. Passava moltes hores cada dia fent açò davant del 
seu ordinador d’or. Cada dos per tres observava la  
ciutat amb un llarg telescopi, vigilant si els  
seus invents complien fidelment les  
seues ordres.

####

Quan no estava davant del seu ordinador d’or, Zangemann es dedicava a 
ficar els seus ordinadors xicotets en nous aparells, i a vendre’ls. Va
crear rentadores que t’enviaven un missatge al mòbil quan havien acabat 
la bugada. Va fer aspiradores que tocaven músiques alegres en lloc de 
brunzir escandalosament. Va inventar bombetes que s’encenien i apagaven 
en fer clac amb els dits, així com cotxes que et deien on estava la verduleria
més propera.

Ben aviat, quasi tots els aparells del món van portar un ordinador de 
Zangemann a dins. Al començament no tots els seus invents semblaven 
necessaris, però la gent comprava tot el que ell feia. Era així i ja 
està. Tothom volia els aparells fets per Zangemann, l'inventor més gran
del món.

**

Un dia Zangemann pensà: «Hui aniré a veure els meus invents de prop». 
Deixà el seu gran telescopi, baixà totes les escales de la seua 
mansió, i s’endinsà en la ciutat, iŀlusionat de poder 
gaudir dels seus grans invents.

####

«Potser si faig una volteta tindré noves idees. Per a ser honest, els 
meus invents més recents no són tan útils com els primers…», jutjà 
Zangeman. «Però les meues màquines de gelat són i sempre seran les 
primeres», pensà de seguida, no sense orgull, en passar al costat d’un 
grup de gent que menjava gelat de coco, el sabor del dia.

Anava tot distret en els seus pensaments quan de colp —PAM!—, alguna 
cosa topetà contra la seua canella.

**

Zangemann cridà i en buscà la causa al seu voltant. Un xiquet espantat 
estava a peu dret al seu davant, amb un monopatí original Zangemann sota 
el braç. «Perdó, no ha sigut volent», quequejà el xiquet, però Zangemann 
ja no escoltava.

Zangemann, enfadat, se n’anà coixejant. Aleshores, va sentir una música
molt forta. Mai havia sentit res tan horrible abans. Mirà al voltant i 
va veure que la música venia d’un dels altaveus que ell mateix havia 
fabricat. Un xiquet el portava per l’altra vorera. Semblava que al 
xiquet li agradava la música, però a Zangemann li causava un mal de cap 
terrible, i es posà de pitjor humor. No havia imaginat que el seu 
passeig aniria així!

####

Zangemann estava molt furiós amb els dos xiquets. Com s’atrevien a fer 
servir els seus invents d’aquella manera? A la nit no podia dormir, així 
que va seure davant del seu ordinador d’or. Des d’allà va donar 
instruccions a tots els ordinadors xicotets dels monopatins per a no
circular mai més per les voreres. Va ordenar als ordinadors xicotets
dels altaveus que només tocaren música baixet, amb l'única excepció de la seua
música favorita, que va posar tot seguit perquè li pujara l’ànim.

**

####

Al dia següent hi havia molt de rebombori a l’escola d’Ada. De camí a 
l’escola, els monopatins de xiquets i xiquetes havien deixat de 
funcionar. Les rodes s’havien quedat quietes de sobte, i d'altres ja no
podien apujar el volum dels seus altaveus. Què estava passant?

**

Tot i que no tenia cap d’aquelles coses, Ada es preguntava per què els 
monopatins i els altaveus havien deixat de funcionar de colp. Però no 
va dedicar massa temps a pensar‐hi, estava fent experiments de nou.
Va muntar una bicicleta sencera amb les peces de tres
bicicletes trencades, i la regalà a sa mare perquè no haguera de 
gastar‐se els diners en bitllets d’autobús per a anar a treballar. Per al
seu germà, Ada va fer un altaveu que li contara històries boniques per a 
anar adormir-se per la nit, quan sa mare encara estava al treball.

Passats uns pocs dies, el xoc inicial a l’escola d’Ada havia caigut en 
l’oblit. 
Els monopatins encara no rutllaven a les voreres,
però, llevat d’això, encara funcionaven.
Així que ara xiquets i xiquetes 
patinaven fent cercles al voltant 
del pati i escoltaven música
baixet. Només una marxa 
estranya i pomposa 
continuava sonant a 
volum alt, cosa que 
trobaven realment 
estranya.

####

A Ada li encantaven els dimecres. Cada dimecres, sa mare i Alan solien 
recollir‐la a l’escola, i després anaven tots junts a la biblioteca. Ada 
sempre se sentia atreta per la secció de tecnologia. Allà hi havia
llibres amb plànols, instruccions per a experiments, i descripcions de 
com funcionaven diferents aparells. A la biblioteca, Ada també podia 
connectar‐se a internet amb el seu mòbil. No trigà a adonar‐se que a internet també
hi havia molt per descobrir. Allà, molta gent ajudava altra gent 
compartint idees i trucs per a reparar coses.

Una d’aquelles vesprades, Ada va aprendre dues paraules noves: 
«maquinari» i «programari». «Maquinari» es deia d’una cosa que Ada ja 
coneixia: els aparells electrònics amb els quals experimentava després 
de classe, o els aparells que podia prendre amb les mans i, de vegades,
reparar o convertir en altres coses. La paraula «programari» sí que era nova del
tot per a Ada. Aviat aprengué que aquesta significava les instruccions 
que feien que un ordinador controlara uns altres aparells o ordinadors. 
Alguns llibres en deien d'aquestes instruccions «programes» o «codi». Amb
un d’aquests programes d’ordinador es podia, per exemple, dir a un
altaveu que tocara una o altra cançó, i com de fort.

El millor del nou descobriment d’Ada va ser adonar‐se que podia 
experimentar amb el programari tal com feia amb el maquinari. El 
maquinari es crea amb eines: martells, broques i caragols. El programari 
es crea només escrivint les ordres per al maquinari, l’una rere l’altra. 
Hi havia un llenguatge especial per a això: el llenguatge de 
programació. Fent servir el programari, Ada podia fer els seus invents 
encara més útils. Tenia moltes ganes d’aprendre el llenguatge de 
programació!

**

####

Durant les setmanes següents, Ada passà les vesprades a la biblioteca. 
Va trobar llibres i llocs web que explicaven com funcionaven els 
llenguatges de programació i el codi. Per a Ada era un poc com aprendre 
un idioma secret o com estudiar vocabulari a l’escola. Ada devorava tot
el que trobava. Volia que el seu primer programa fera una cosa simple: 
«Fes que aquest llum parpellege!».

Per descomptat, volia provar el seu programa de seguida per a veure si 
funcionava de veres. A l’abocador, va connectar el seu mòbil amb una 
bombeta LED menuda. I, aleshores, va escriure les línies de codi al seu
mòbil.

Primer no va ocórrer res. Ada es preguntava on estaria l’error. Va fer 
uns canvis xicotets i tornà a provar… «Síii!» La bombeta començà a 
parpellejar. Encesa, apagada, encesa, apagada. Ada es mirava el LED 
sorpresa. Havia escrit el seu primer programa!

Ada estava completament entusiasmada. Va imaginar tot el que podria fer. 
Si entrava el codi correcte, els seus invents farien exactament el que 
ella volguera. No va ser tan fàcil, però al cap d’unes poques setmanes, 
Ada va escriure un programa realment útil: un que apagaria l’altaveu 
d’Alan automàticament mitja hora després d’adormir‐se.

**

Ada també tingué una idea sobre el programa que escriuria a continuació. 
Seria més important, un projecte de veres. Potser necessitaria totes les 
vacances d’estiu… i a penes podia esperar més!

####

**

Zangemann havia dormit fatal cada nit des del seu terrible passeig
per la ciutat. Quan es gitava cada nit, l’inundaven les preocupacions. 
«Oh no, els meus meravellosos invents. La gent no pot només jugar amb 
ells. Quantes coses podrien anar malament! Jo que he posat tanta cura en 
tot, fins a l’últim detall». Zangemann li donava voltes i voltes al cap
mentre donava també, voltes i voltes al seu llit cada nit sense poder dormir.

Un matí en què es despertà realment sorrut, va prendre una decisió. 
Necessitava canviar allò. Zangemann va seure al seu ordinador i es posà 
a escriure un programa rere l’altre. En ells, especificava què havien de fer
i què no els seus invents exactament sota cada circumstància. Calia
parar aquell caos!

Quan va acabar, va enviar tots els programes nous des del seu ordinador 
d’or als aparells de la gent. Va ordenar als seus altaveus que només 
tocaren la seua música favorita quan ell estiguera a prop. Va programar 
les màquines de gelat per a deixar de vendre gelat a la vesprada. Ben
segur que no volia que la seua roba tan cara acabara amb taques de gelat 
quan isquera a fer una volta. Tot el dia es passava assegut a
l’ordinador, teclejant i teclejant i teclejant…

####

Ja havien passat la meitat de les vacances d’estiu. Ada estava plantada 
davant del seu gran projecte, rascant‐se el cap. Havia construït un 
monopatí amb peces velles i li havia connectat un motor per a fer girar 
les rodes. Amb el monopatí motoritzat, Ada podria anar encara més ràpid 
a la biblioteca o a l’abocador després de l’escola. Superpràctic! Però 
no funcionava. Quan s’hi muntava i polsava el botó de «Marxa!», les 
rodes giraven però massa ràpid. Ada queia del monopatí cada volta que 
l’arrencava. Per moltes coses que provara, no aconseguia encertar‐ho.

NOTA: Botó de "marxa" potser costa d'entendre? Potser botó d'encendre...

Després de caure de cul per centena volta, va tornar a la biblioteca. 
Sempre hi trobava respostes per als seus dubtes. I, efectivament, a
internet va trobar un programa que algú havia escrit per a una moto 
elèctrica, que també calia arrencar a poc a poc. Ada el descarregà al 
seu mòbil.

Ja a l’abocador, va adaptar algunes línies del codi al programa del seu 
monopatí. Va ajustar unes quantes coses i continuà provant.

Després d’uns quants intents fallits, el moment va arribar en l’últim 
dia de les vacances d’estiu. Ada pujà al monopatí i polsà el botó de 
«Marxa!», i el monopatí començà a rodar, primer espaiet, després més 
ràpid. Funcionava! Va intentar frenar. També funcionava! Ada va fer un 
crit d’alegria i va fer un tomb fins al parc.

**

####

Quan Ada va arribar a l’escola muntada en el seu monopatí després de les 
vacances d’estiu, la resta de xiquets i xiquetes estaven bocabadats. 
Durant l’esbarjo, els companys d’Ada l’envoltaren, plens de curiositat.

«Com t’ho fas per a conduir el teu monopatí per la vorera?», li 
preguntaven.

**

Ada pensà un poc i va dir: «No crec que siga cosa dels vostres 
monopatins, sinó del programari que porten. Potser està escrit al 
programari que els monopatins no puguen circular per la vorera. Però 
això es pot canviar!».

Aquella mateixa vesprada, Ada va provar la seua teoria en el monopatí 
del seu company Toni. Va treballar en secret durant quasi tota la nit, i 
a l'endemà, Toni tornava a poder circular per la vorera. Per
desgràcia, el seu monopatí ja no podia fer els sons que sos pares havien 
comprat de Zangemann. En canvi, cada 10 minuts feia un soroll estrany 
que sonava com un rot llarguíssim. Ada sabia que errors xicotets com 
aquell podien ocórrer tothora en els programes. Però el monopatí de 
Toni, amb els seus rots, divertia prou al remat.

####

Cada volta més xiquets i xiquetes visitaven Ada a l’abocador després de 
classe, i ella els ajudava a reescriure els programes dels seus 
monopatins. Alguns companys estaven molt engrescats amb aquest
descobriment: era increïble el que podies fer amb el programari! Volien 
aprendre tot el que Ada sabia sobre llenguatges de programació, i ben 
aviat, van poder tornar a conduir els seus monopatins per on volien.

Però això no era tot. Amb el programari, podien donar noves funcions 
genials als seus monopatins. Marie va instaŀlar al seu patí llums LED
que canviaven de color amb la velocitat. Konrad va afegir al seu uns 
propulsors vells per a córrer més.

**

Ada, Toni, Marie i Konrad passaven moltes vesprades a l’abocador. Fins i 
tot van muntar un autèntic taller on es trobaven per millorar els seus
programes durant hores, mentre escoltaven música amb l’altaveu que Ada havia fabricat per
a Alan.

«L’altaveu del teu germà és molt més potent que els nostres», va indicar 
Toni, mentre s’ocupava d’afegir un velocímetre al seu casc.
«De segur que també és cosa del programari», digué Marie.

Junts també van canviar el programari dels altaveus. En acabant, van 
apujar el volum de la música al màxim i van ballar junts com a bojos.

####

**

####

**

Cada dia, Ada i els seus amics i amigues feien plans per a la vesprada. 
Partint d’una màquina de gelats trencada, van muntar una altra que podia 
fer gelat de totes les formes i colors imaginables. Menjaren gelat 
quadrat, gelat amb forma de cor i, fins i tot, gelat amb forma de piràmide.
També gelat de maduixa, de mora roja i d’arc de Sant Martí amb
trossets de caramel i tot —molt millors que els de la selecció de les 
màquines de Zangemann.

A voltes inclús ajudaven als adults. Toni va programar la màquina de
planxar de son pare perquè li tornara a fer les corbates —Zangemann ho 
havia prohibit a les màquines perquè odiava les corbates a rabiar. A la 
conductora del bus li van muntar un sistema de reg automàtic a partir de 
gomes antigues i un ordinador perquè no se li moriren de set les plantes 
durant el dia en estiu. I, a més, van ajudar el guarda de l’escola a modificar
la seua aspiradora per a reconéixer automàticament els joguets i no 
tragar‐se’ls.

Construïen algunes coses només per diversió, com la màquina de tirar‐se 
pets que posaren sobre la cadira de la seua professora de matemàtiques. Quan la
Sra. Gernet s’asseia, la màquina tocava un so xicotet de pet. La
professora els renyia, però Ada estava segura que en el fons a ella 
també li feia un poc de gràcia cada volta.

####

Un dia, Zangemann va notar que alguns ordinadors ja no obeïen les ordres 
que els havia programat. Escandalitzat i traient fum per les orelles, va 
telefonar al President. La veu li tremolava mentre li cridava «Algú està 
reescrivint els programes dels meus aparells. Això no pot ser! Són els meus invents!
És massa perillós que qualsevol faça el que
vulga amb els ordinadors. Has de publicar una llei que ho prohibisca!».

El President no volia molestar Zangemann. Tots els ordinadors del Govern 
estaven programats per ell. Sense ordinadors, el Govern no podria 
gestionar el país. Així que van publicar la llei que Zangemann els havia 
demanat:

«Els ordinadors que no facen el que diu Zangemann queden prohibits. 
Qualsevol que reprograme un aparell de Zangemann rebrà una multa de 
500.000 peces d’or!»

**

####

Quan Ada i els seus amics i amigues van sentir allò es van enfadar
molt. «No és just», deien. «Hem reconstruït i reprogramat els nostres 
monopatins amb les nostres mans. Ara són molt millors. No deixarem que 
ningú ens ho impedisca!».

Es van reunir davant d’una de les màquines de gelat que havien refet i 
van discutir la situació. Estava clar que calia fer alguna cosa amb la 
nova llei, així que van dissenyar un pla…

**

Al dia següent no van anar a l’escola. Enlloc, van conduir els seus
monopatins fins al Parlament on, amb grans pancartes de protesta sota el
braç, es van asseure davant de l’edifici. El vespre anterior havien
posat llums LED en algunes de les pancartes, que ara brillaven 
pampalluguejant. Havien connectat els seus altaveus tots junts perquè 
tothom al carrer poguera sentir el que deien. Alguns vianants paraven i 
els preguntaven per què s’estaven manifestant.

«Per la llibertat del programari!» responien alhora, i contaven als 
adults la seua història. Els adults assentien impressionats, i el 
President també mirava amb curiositat les pancartes segons s’acostava a 
l’edifici.

Al dia següent, Ada i els seus amics tornaren a seure davant de 
l’edifici del Parlament, però ara tenien reforços. Hi havia alguns 
companys i companyes a qui Ada havia reprogramat el monopatí. El pare de 
Toni, juntament amb altres adults i varis pares i mares, veniren a recolzar la protesta.
Trobaven molt útils els aparells dels seus fills i filles.

####

Més i més xiquets i adults s’afegien a la protesta segons passaven els 
dies. La conductora que havien ajudat arribà amb el seu bus. Tocava el 
clàxon ben fort per a atraure més gent cap a la protesta. El guarda va 
portar alguns amics, i el pare de Toni portà companys de feina que
portaven unes corbates perfectament planxades. Fins i tot vingué la Sra. 
Gernet. La multitud cresqué i, al cap de poques setmanes, no només hi
havia protestes a la ciutat d’Ada, sinó en moltes altres del país.

## PANCARTA GRAN: «Sr. President, feu els vostres deures i nosaltres 
podrem fer els nostres!»

**

## PANCARTA DE LA PROFESSORA: «Són joves + necessiten el codi!»

## PANCARTA MITJANA: «Torneu‐nos els nostres ordinadors!»

####

Ada protestava davant de l’edifici del Parlament cada setmana, amb sol o 
amb pluja. Un d’aquells dies de pluja, quan el President passà per 
davant del grup de xiquets i xiquetes completament xops, no pogué evitar 
admirar‐se de la seua tenacitat. Li preguntà a Ada: «Per què seieu ací 
cada dia? Què voleu aconseguir?». I Ada li respongué: «Volem ser 
nosaltres qui determinem què podem fer o no amb els nostres ordinadors». 
I la resta cridà en cor: «Torneu‐nos els nostres ordinadors!» i «Volem 
programar en llibertat!».

El President mirava les seues cares, plenes de determinació. Per a ser 
sincer, ell també volia decidir per ell mateix què podia fer el Govern 
amb els seus ordinadors i què no. Però com que no sabia res d’ordinadors 
ni de codi, sempre ho havia deixat en mans de Zangemann. El President va 
entrar en l’edifici donant‐li voltes a l’assumpte.

Al dia següent, el President va convidar Ada i els seus amics i amigues. 
«Nosaltres també volem tenir el control sobre el nostre programari. Si 
volem aconseguir‐ho, cal que el Govern siga independent de Zangemann. 
Podríeu dir‐nos el que sabeu sobre els programes d’ordinador?» els va 
preguntar. Entusiasmats, van explicar‐li com funcionava el programari i
què es podia fer amb ell. El President estava bocabadat.

**

Amb aquest nou coneixement, el Govern podria dissenyar el seu propi 
programari com volguera —sense necessitar Zangemann per a res. El
President va cridar al seu equip d’assessorament de seguida. Van formar
un grup gran juntament amb els xiquets i xiquetes, i van discutir tot el que podien
canviar i millorar en el seu programari.

Aquella nit, xiquets i xiquetes van tornar a casa orgullosos i satisfets.
Per fi havien aconseguit alguna cosa! La seua llarga protesta havia 
valgut la pena.

####

Al matí següent, el telèfon del President sonà molt d’hora. Era 
Zangemann, més enfadat que mai. «Sense mi, els ordinadors del Govern 
deixaran de funcionar», va amenaçar. Però el President va fer curta la 
conversa i penjà ràpidament. El telèfon sonà moltes més voltes aquell 
dia, però ningú contestà les trucades de Zangemann. El President es 
trobava reunit amb Ada, Toni, Marie, Konrad i l’equip expert del 
Govern.

En els dies següents, van parlar des de l’alba fins la nit i van dissenyar els
seus primers programes per als ordinadors del Govern. Ja no els 
molestaven les trucades de Zangemann. Toni tingué la bona idea de 
reprogramar els telèfons i, 
quan Zangemann cridava, només podia escoltar 
una gravació automàtica: «El Govern 
només vol utilitzar programari que 
puga usar, estudiar, compartir
i millorar lliurement. 
Gràcies per telefonar».

Aleshores, després de moltes setmanes 
de protestes i discussions, el gran moment 
arribà per fi: es va abolir l’antiga llei de 
Zangemann! Al seu lloc, el Govern va anunciar:

**

«Tothom pot programar els seus ordinadors, sempre que s’ajuste a la 
resta de les lleis.»

A més a més, es va introduir una nova assignatura a l’escola: 
informàtica i programació.

####

Aquella nit tothom va celebrar una gran festa: Ada, Alan, Toni, Marie, 
Konrad i la resta de famílies de l’escola, el President, la Sra. Gernet, 
la conductora del bus, el guarda… no faltava ningú. Van engalanar els 
carrers, van posar la música ben forta i van menjar tant de gelat com
volgueren, i de tots els sabors i formes imaginables.

**

Mentre la resta continuava amb la festa fins a altes hores de la nit, 
Ada i els seus amics i amigues van escapolir‐se cap al seu taller. Ja 
tenien un fum d’idees per a nous invents. Volien començar en aquell
mateix moment.

####

I Zangemann? No s’ha tornat a saber massa d’ell. Potser continua assegut 
malhumorat davant del seu ordinador d’or. Potser ja no s’atreveix a 
eixir al carrer, i ha tapiat totes les finestres de la seua mansió per a 
no preocupar‐se del que la gent fa amb els seus invents. Però potser 
també observa el món de tant en tant amb el seu telescopi i veu el que
xiquets i xiquetes inventen cada dia. I potser recorda quant es divertia 
ell mateix fent proves i experiments. I potser - qui sap? - menja gelat
piramidal de mora roja amb trossets d’arc de Sant Martí.

**

####

Agraïments de l’autor

Moltes gràcies a Reinhard Wiesemann de Linuxhotel pel recolzament 
financer i la motivació per a deixar de pensar i començar a fer. Gràcies 
a Sandra Brandstätter, que m’ha donat goig amb cada nou disseny per a 
les iŀlustracions. Gràcies a la meua revisora Wiebke Helmchen, que va 
fer divertit el procés de desenvolupar i definir la història, i a No 
Starch Press per estar d’acord en publicar el llibre sota una llicència 
de cultura lliure.

Gràcies a Bea i Benni, Brian, Christine i Marc, Cory, Bernhard, Isabel i 
Amelia, Katta, Kristina, Martin, Mona i Arne, Nina, Oliver, Reinhard, 
Sabine i Torsten per les seues grans idees, inspiració i consells
pràctics, i a la multitud d’integrants del moviment pel programari 
lliure, del qual vaig poder aprendre i que m’ha motivat amb el seu 
compromís.

Per a l’edició en anglés, voldria agrair a John els seus valuosos 
comentaris per a millorar l’idioma, així com a Catharina, Pam, Till, i 
Vint la seua assistència per a trobar com publicar el llibre.

Gràcies de tot cor a la meua família, que em va deixar escriure aviat al 
matí, tard a la nit i durant les vacances, i que sempre ha recolzat el
meu treball per la llibertat del programari. Voldria sobretot donar les 
gràcies als meus fills, que m’han inspirat amb idees noves a cada 
relectura. Sense ells no existiria aquest llibre.

**

####

Sobre l’autor
Matthias Kirschner

Matthias es trobà fascinat pels ordinadors i el programari ja de menut. 
Va disposar aviat d’una connexió a internet, amb la qual va aprendre 
moltíssim. Els xiquets i xiquetes tenen el dret de prendre les regnes 
del seu futur i, per açò, Matthias està compromés amb l’objectiu que
tothom puga utilitzar el programari amb total autonomia. També vol 
construir un monopatí amb programari lliure.

**

Sobre la iŀlustradora
Sandra Brandstätter

Sandra sempre ha gaudit creant amb tisores, pinces, pegament, filferro, 
tela i paper. En l’actualitat treballa com a iŀlustradora, autora de 
còmics i dissenyadora de personatges per a peŀlícules i sèries 
d’animació com Trudes Tier, la sèrie de la televisió pública alemanya. 
En una màquina de gelat, Sandra triaria un gelat cremós d’arc de Sant 
Martí amb sabor a cogombre llima i molts trossets dolços per damunt.

####

Lloc web del llibre

Free Software Foundation Europe e.V. és una associació sense ànim de 
lucre que ajuda la gent a prendre el control de la tecnologia. El 
programari afecta totes les facetes de les nostres vides, per això és 
tan important que aquesta tecnologia ens done llibertat en lloc de 
restringir‐nos. El programari lliure (també anomenat de codi obert) dona 
a tothom el dret d’usar, estudiar, compartir i millorar els programes. 
Així doncs, el programari lliure reforça drets bàsics com la llibertat 
d’expressió, la llibertat de premsa i el dret a la privadesa.

Podeu trobar més informació i recursos a la pàgina web del llibre: 
https://ada.fsfe.org

**

Llicència

El llibre «Ada & Zangemann: un conte sobre programari, monopatins i 
gelat de mora roja» de Matthias Kirschner i Sandra Brandstätter, 
publicat per No Starch Press, es troba sota la llicència «Creative 
Commons Reconeixement-CompartirIgual 4.0 Internacional (CC BY-SA 4.0)».

https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.ca

####

**

Inventeu sabors deliciosos, divertits o destrellatats per a gelats, i 
dibuixeu‐los sobre els cucurutxos de la pàgina següent. Trobareu noves 
plantilles per a pintar i més informació sobre el llibre a: 
https://ada.fsfe.org

####

**

L’inventor Zangemann és famós a tot el món i és, també, immensament ric! Grans
i menuts adoren els seus fabulosos invents tecnològics. Però un dia 
ocorre un problema: els monopatins electrònics de xiquets i xiquetes 
deixen de funcionar com deurien. Què està passant? La curiosa Ada ho 
descobreix. Ella i els seus amics i amigues fan experiments amb els seus 
propis programes d’ordinador i elaboren un pla: Zangemann ha de deixar 
de ser l’únic que controle els aparells!

Un llibre infantil que transmet la joia de fer experiments i anima a 
l’ús autònom de la tecnologia.

####

«Un emocionant conte sobre l’autonomia, la comunitat, i encarar les 
agressions… la llibertat del programari és llibertat per a la persona!»
—Cory Doctorow, autor de ciència‐ficció

«Introdueix els lectors joves i majors al poder i el perill del 
programari. Com a rerefons, l’ètica de la compartició del coneixement 
sobre la qual cavalca la història de la Humanitat.»
—Vint Cerf, científic de la computació i un dels inventors d’Internet